El segle XIX: època de restauració
A principis del segle XIX, el deteriorament que arrossegava el monestir des de feia dos segles es va agreujar per una sèrie de circumstàncies: l’ocupació del monestir durant la Guerra del Francès el 1810; la instal·lació de la Junta de Sanitat el 1821, que va convertir el monestir en lloc d’observació de l’epidèmia de la febre groga; l’exclaustració de la comunitat per la desamortització del 1835-1838; la caiguda de diversos llamps, que van malmetre algunes parts del cenobi; la revolta de 1868; el robatori de part del tresor de la sagristia el 1871, i la venda de gran quantitat d’objectes artístics patrimoni de la comunitat.
El moviment cultural de la Renaixença va suposar la recuperació de la identitat nacional catalana —basada en un passat gloriós que se centrava en l’edat mitjana— i va servir per legitimar socialment una classe burgesa dirigent que va encapçalar la revolució industrial del país. La redescoberta de la història de Catalunya i la revaloració del patrimoni artístic i arquitectònic van tenir un paper cabdal en el ressorgiment del sentiment nacionalista. El 1844 es van crear les comissions provincials de monuments històrics i artístics amb la voluntat de recuperar i protegir el patrimoni. En aquesta línia, l’any 1877 es van iniciar les obres de restauració de l’església del monestir per subscripció popular, sota la direcció de l’arquitecte Joan Martorell i d’acord amb els corrents impulsats per Viollet-le-Duc. Els recursos invertits, però, no van cobrir inicialment les obres, que es van haver de suspendre fins al 1893, any en què es van reprendre gràcies al dot aportat per sor Eulària Anzizu, neboda d’Eusebi Güell i Bacigalupi, molt propera a l’ambient cultural del darrer terç del segle XIX.
La importància d’Eulària Anzizu dins la comunitat es reflecteix en el rigor intel·lectual de les seves obres i en la seva tasca com a arxivera, biògrafa, historiadora, música i traductora. A més, el seu mecenatge va permetre a la comunitat prendre consciència del valor del seu llegat històric i artístic i, sobretot, de la necessitat de preservar-lo i difondre’l. Destaquen els seus tractats històrics i els reculls poètics, en què queda palesa la influència de Jacint Verdaguer.
Al darrer terç del segle XIX, destaca la restauració de l’església, que va incidir en els paraments, la construcció d’un nou altar major, el cor dels frares i el cor alt. A més, la majoria dels vitralls foren restaurats i reconstruïts. També es van arreglar el rellotge del campanar i la façana del temple. Paral·lelament, es va intervenir en certs punts de l’interior del cenobi, com ara refetor i el dormidor.
