L'Abadia
L’abadia és un dels pocs espais conservats del segle XIV que, malgrat haver patit una sèrie de modificacions pels usos al llarg dels anys, preserva part de la decoració mural de principis del segle en què fou construïda.
Les pintures de l’abadia, elaborades amb una tècnica mixta de fresc i tremp, van ser descobertes sota l’emblanquinat de la paret l’any 1938 per Duran i Sanpere. Representen cortinatges amb animals fantàstics i cobreixen tota la sala. En un dels murs hi ha una pintura a manera de tapís envoltada per una orla de motius geomètrics combinats amb l’escut del monestir. Figura una crucifixió i diversos sants; a l’esquerra, sant Joan Evangelista, santa Clara i santa Eulàlia, i a la dreta, les Tres Maries amb sant Lluís de Tolosa i sant Francesc d’Assís.
La reconstrucció del sostre imita la decoració original de policromia, en què s’alternen els pans o besants d’or de l’escut dels Montcada i els motius de la casa reial, que configuren l’escut del monestir.
Des de l’interior de la sala, a través d’unes escales, s’accedeix a la cel·la de Santes Creus, construïda a finals del segle XV i anomenada a la documentació retret de l’abadessa, atès que constituïa el seu espai particular. Al segle XIX es va convertir en la cel·la personal de sor Eulària Anzizu, arxivera i benefactora del monestir. A les darreries de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la cel·la va ser ocupada per Agustí Duran i Sanpere, director d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, per coordinar les tasques de salvaguarda del patrimoni documental.
