L'església
El 26 de març de 1326 els monarques col·locaren la primera pedra de l’absis de l’església, que es va consagrar un any més tard, el 3 de maig de 1327, en una missa solemne presidida pels reis, acompanyats per un seguici amb els nobles més destacats del país. L’església mostra una gran unitat arquitectònica per la rapidesa amb què es va construir. Manté l’especificat de l’estil gòtic català, amb una gran sobrietat i monumentalitat, però també les característiques pròpies de l’arquitectura mendicant del sud d’Europa.
L’edifici és d’una sola nau, amb capelles laterals entre els contraforts i coberta de voltes de creueria. Els set trams de la nau estan rematats amb claus de volta que representen el goigs de la Verge, amb la coronació i l’escut reial a l’espai del presbiteri i, a l’extrem oposat, una representació de Crist ressuscitat mostrant els estigmes. La planta, exemple d’arquitectura gòtica catalana, és d’una gran unitat formal i destaca pels tres cors conservats: l’alt, el baix i el central o cor dels frares. El cor alt estava reservat a les monges de clausura i comunica amb el dormidor a través de la sala de l’Àngel. El cor baix, també destinat a les monges i separat per un mur i una reixa de l’església, s’utilitza encara avui per a les oracions diàries. El cor de pedra amb cadiratge de fusta de pi situat enmig de l’església es va construir per als frares que acompanyaven les misses amb els cants.
La reina Elisenda va fer una dotació de diners perquè cada capellà tingués assignada una capella, de la qual era «beneficiari». La institució d’un benefici suposava la creació d’un altar i la devoció a un sant. Els capellans beneficiaris deien missa a la capella, administraven les donacions i s’encarregaven de mantenir els objectes litúrgics.
El presbiteri allotja la tomba de la reina Elisenda, vestida amb mantell i atributs reials. A les capelles, s’hi poden veure sarcòfags d’altres famílies nobles, com ara el d’Elionor de Pinós i Montcada o el de Constança de Cardona, i també hi estan enterrats personatges il·lustres, com el comte Eusebi Güell.
A finals del segle XIX, l’església va ser objecte d’una profunda restauració a càrrec de l’arquitecte Joan Martorell. Seguint les tendències en restauració de l’època, se’n poliren els murs, fet que possiblement va provocar la pèrdua de les restes de pintures originals.
