El segle XIV: la fundació del monestir
El monestir de Pedralbes va ser fundat per la reina Elisenda de Montcada l’any 1327 amb el suport del seu espòs, el rei Jaume II, que va voler que l’església es dediqués a santa Maria. Amb la fundació del monestir, Elisenda, de forta inquietud espiritual, pretenia redimir els seus pecats i els de la seva família. El mas Pedralbes, dins de l’antic terme de Sarrià, va ser l’escollit per la reina per a la construcció del cenobi. El nom de mas Pedralbes està documentat des de l’any 986 i prové del topònim Petras Albas, en referència al color blanc de la pedrera pròxima, als peus de la muntanya de Sant Pere Màrtir, on estava ubicat. L’indret era idoni perquè era a prop de la cort de Barcelona i dels nuclis habitats, però lluny del bullici de la ciutat.
Per a la construcció del monestir, que es va edificar en tres nivells successius, s’aprofità el pendent suau de la muntanya i es van fer servir les terrasses naturals del terreny i algunes de les estructures de l’esmentat mas Pedralbes. Així, a la part més alta, s’hi va ubicar el dormidor; al nivell mitjà, l’església, llindar entre el món material i l’espiritual, i al nivell inferior, els horts. A més, Elisenda, atesa la delicada salut del rei, va fer construir un petit palau al costat del monestir per retirar-s’hi, un cop vídua, amb les dones de la seva família.
L’1 de febrer de 1325 el papa Joan XXII atorgà la butlla que confirmava el permís per construir el monestir, i el 26 de març de 1326 els monarques col·locaren la primera pedra de l’absis de l’església, consagrada el 3 de maig de 1327 en un acte solemne. Després de la cerimònia, va ingressar al monestir la primera comunitat, formada per 14 monges i 15 novícies procedents del convent de clarisses de Sant Antoni de Barcelona, sota la direcció de l’abadessa sor Sobirana Olzet. El monestir ja era habitable, però encara hi mancaven algunes estances que s’anirien construint al llarg dels anys.
El 1328, poc després de la mort de Jaume II, Elisenda va traslladar la seva residència del Palau Reial Major de Barcelona a les estances del palau que s’havia fet construir al costat de Pedralbes i que no abandonaria fins a la seva mort, el 1364. En el seu testament, Elisenda va deixar escrit que aquest palau s’enderroqués un cop hagués traspassat. Malgrat el seu retir, la reina, en qualitat de consellera, no va restar al marge de la vida política del regne ni de la mateixa comunitat de clarisses, per a les quals va dictar quatre ordinacions i a qui va llegar la major part dels seus béns. El monestir dels primers temps fou regit pels llinatges més representatius de la noblesa i la burgesia catalanes, com ara els Montcada, els Pinós, els Cardona, els Cruïlles, els Centelles, els March, els Castellet o els Bastida.
Les donacions i el llegat testamentari de la reina, l’exempció del pagament de certs impostos parroquials i del bisbat, i la protecció de la casa reial i del Consell de Cent de Barcelona a partir del 1357 atorgaren al monestir una independència econòmica i una importància única dins l’Església. El monestir arribà a disposar d’un important patrimoni que s’estenia arreu de Catalunya, fet que li conferí un pes polític i social preponderant al llarg de la seva dilatada trajectòria històrica.
