La Sala Capitular
La sala capitular era el lloc de reunió de la comunitat. Es va construir el 1416, obra dels arquitectes Guillem Abiell i Antoni Nato. De la decoració de la sala destaquen els vitralls policromats del segle XV; les escultures policromades de la clau de volta, que representen la Pentecosta i la imatge de la Verge amb el Nen, del segle XIV, una de les tres escultores gòtiques que es conserven al monestir, i els dos plafons pintats que daten del mateix període.
En aquest espai, l’abadessa i el «discretori», format per les germanes que ocupaven els càrrecs dirigents de la comunitat, decidien sobre determinats assumptes importants de l’organització del monestir i d’ordre intern. El conjunt de la comunitat, format per monges de cor, monges llegues, novícies i postulants, només acudia a determinats actes.
Les abadesses provenien sempre d’aquest «discretori» de caràcter eminentment aristocràtic, i fins a mitjan segle XVI ocupaven el càrrec de manera perpètua. A banda d’aquest òrgan de govern format per quatre o cinc monges que aconsellaven l’abadessa en el govern de la comunitat, hi havia altres càrrecs, com els de procuradora, refetorera, pastrinyera i administradores de la infermeria i de la sagristia. A les germanes llegues, juntament amb el personal de servei, els estaven encomanades les feines més manuals.
Acabada la guerra i amb el retorn de la comunitat de l’exili, l’any 1946 la sala capitular acollí el primer recull d’obres de valor i d’interès artístic que l’any 1902 sor Eulària Anzizu havia disposat a la cel·la del primer pis del claustre, anomenada cel·la de les Claraboies. L’exhibició hi va romandre fins a la inauguració del museu l’any 1983, moment en què la comunitat va abandonar el cenobi i el va cedir a l’Ajuntament de Barcelona com a centre patrimonial obert a la ciutat.
