El sepulcre de la reina
Elisenda de Montcada (c. 1292-1364), filla de Pere II de Montcada, senescal reial, i d’Elisenda de Pinós, era membre d’una de les famílies catalanes medievals més poderoses i influents de la Corona. Arran del seu matrimoni amb Jaume II el Just (1267-1327) va esdevenir reina de la Corona catalanoaragonesa. Elisenda i Jaume van fundar el monestir de Pedralbes per a la salvació de la seva ànima. En morir el rei, Elisenda va traslladar la seva residència al palau situat al costat del monestir, un lloc digne per al retir d’una reina vídua sense descendència des d’on podia continuar exercint el seu poder i la seva influència. A Pedralbes, hi va passar els darrers 37 anys de la seva vida i, tot i que mai va professar com a monja, va participar activament en la vida de la comunitat.
El sepulcre, que va ser esculpit en vida de la reina, consisteix en una tomba de marbre bifrontal que ocupa dos pisos del claustre i es troba sota un arcosoli. La cara del sepulcre que dóna al claustre presenta Elisenda com a vídua i penitent, mentre que la cara que dóna a l’església la mostra com a reina, abillada amb corona i vestidures reials. El sepulcre és sostingut per tres lleons daurats i al frontal es poden apreciar diverses figures esculpides que no corresponen a les originals. Als peus i al cap de la reina, s’hi troben dos àngels turiferaris agenollats, que cremen encens, mentre dos altres àngels presenten l’ànima de la reina al Pare Celestial. En els pinacles que decoren l’arcosoli, s’hi poden veure les imatges de sant Francesc i santa Clara, fundadors de l’orde franciscà, i els patrons dels reis, sant Jaume i santa Elisabet. Per la representativitat del sepulcre dins el conjunt de l’església i del monestir, queda palesa la voluntat de la reina de plasmar-hi tot el seu ideari de vida i de devoció franciscana.
D’autor desconegut, el sepulcre presenta uns trets estilístics que el situen a l’entorn d’un dels tallers que treballaven per a la Corona catalana aquells anys. S’han apuntat els noms de Pere de Guines o Aloi de Montbrai com a possibles autors de la peça, que s’ha datat al voltant de 1343.
També al claustre, al costat de la tomba de la reina Elisenda, s’hi troben els sepulcres de tres dones de la noblesa catalana. El primer pertany a Beatriu de Fenollet i mostra restes de pintura mural que representen l’ascensió de la seva ànima al costat del Pare Celestial. A continuació es troben els sepulcres de Constança de Cardona i d’Elionor de Pinós que, com la tomba de la reina, són a doble vessant, amb una part pública que dóna a l’església. Al costat de l’arcosoli i dins del mateix recinte, que està tancat amb una reixa, s’hi troba el sepulcre, també de marbre, de Francesca ça Portella, segona abadessa del monestir i neboda d’Elisenda.
