La pesta negra i el monestir

La situació actual de crisi generada per la pandèmia de la COVID-19 i les seves conseqüències ha trencat, una vegada més, la sensació d’invencibilitat de la societat postmoderna i ha qüestionat uns valors que, lluny de ser immutables, s’hauran d’adaptar a una nova realitat. Més enllà de la crisi social, econòmica i política, la societat haurà de respondre davant d’un discurs, el de la por, que no és aliè a la història de la humanitat, però que és especialment perillós quan es monopolitza. En aquest sentit s’ha relacionat intencionadament la COVID 19 amb altres epidèmies i pandèmies històriques molt diferents, com la pesta de Justinià (541-542), la pesta negra (1346-1353) o la mal anomenada grip espanyola de 1918-1919, entre moltes altres, sobretot pel que fa al seu impacte mediàtic. Fins a quin punt és defensable, però, aquest símil? Què es pot desprendre de tot aquest discurs?  Prenem com a exemple l’epidèmia de pesta negra del 1347-1348 al monestir de Pedralbes, els estralls de la qual quedaren reflectits a la documentació conservada del cenobi i foren analitzats a la tesi doctoral de la conservadora en cap del centre, la doctora Anna Castellano i Tresserra: Origen i formació d'un Monestir Femení, Pedralbes al segle XIV (1327-1411).

La incidència de la pesta bubònica o mort negra, en anglès, a l’Europa de meitats del segle XIV s’ha de posar en context dins una crisi generalitzada provocada per males collites -en part derivades d’un canvi climàtic- , una inestabilitat econòmica sistèmica i diversos conflictes bèl·lics que foren un cultiu molt propici per la propagació de la malaltia. Així, durant els anys 1346 i 1353, tot i que amb rebrots posteriors, es calcula que l’afecció produïda pel que segurament fou la bactèria de la Yersinia pestis (de les quals la bubònica és només una de les tres variants que pot contagiar i l’autoria final de la qual ha estat objecte de debat historiogràfic) va matar prop d’un terç de la població europea, amb una oscil·lació entre el 30% i el 60 % segons la zona. En xifres absolutes l’epidèmia hauria causat la mort de prop de cinquanta milions de persones, només a Europa. Tota aquesta mortaldat, més enllà de l’impacte demogràfic i econòmic, va obrir una esquerda profunda a l’imaginari col·lectiu cristià de la mort que imperava a la societat medieval del moment, afavorit pel context d’augment d’un tímid racionalisme que produí una revaloració del temps i de l’espai, així com un interès per la vida terrenal. Aquesta nova dinàmica es plasmaria amb les ars moriendi, els manuals de l’art del bon morir del segle XV, o les danses macabres, entres altres manifestacions, on la mort no serveix de pretext per la reafirmació de l’ordre social, sinó per una subversió de les jerarquies, per una alliberació i una sort d’esperança d’utopia social, plasmada amb una iconografia genuïna que mostrarà tot l’horror de la realitat de la mort.

Quin va ser, però, l’impacte que va tenir la malaltia al monestir segons recullen les fonts que conservem? La interrelació entre dos documents de l’arxiu del cenobi, un datat el 10 de març del 1348 i l’altre el 7 de juliol del 1350, recollits en la tesi citada, ens permet una aproximació acurada. Així, l’any 1350 es va fer efectiva la donació que havia establert el donant Pere d’Era en el seu testament a la seva filla, Blanca, monja novícia, i a la resta de monges de la comunitat. Atès que en el moment de fer-se efectiva la donació havien passat ja dos anys de la defunció del donant, que havia mort el 13 de juny del 1348, per evitar el frau, la mateixa reina Elisenda va acreditar el nombre total de monges que residien al monestir en el moment de la defunció, que va establir en seixanta-set, fent una relació entre les que continuaven vives i les que havien mort dos anys després, fins arribar al 7 de juliol del 1350. Un total de divuit monges havien mort en aquest curt període, el que suposa més d’un 25% del total de les residents. No deixa de ser curiós, que la primera de les defuncions recollides fou la mateixa filla del donant, que morí el 19 de juny del 1348, només sis dies més tard que el seu pare. De les divuit defuncions recollides, setze es varen succeir entres els mesos de juny i setembre, si bé també entre les monges difuntes esmentades es trobaven cinc de les fundadores, pel que no es podria descartar l’edat avançada com a  causa de la seva mort. Si més no, la coincidència de tantes morts en un curt espai de temps fa innegable pensar que malgrat la clausura estricte a què estava sotmesa la comunitat, el monestir no fou aliè a l’epidèmia de pesta bubònica, que segurament entrà als murs a través de la novícia Blanca d’Era, que fou la primera mort recollida al llibre de defuncions. Amb aquestes morts, per tant, la comunitat va quedar reduïda a un total de cinquanta-una religioses, i no és fins a una nova donació l’any 1378 que tornem a tenir una nova xifra de les residents, setanta-vuit, que s’anirà revalidant i mantenint a les següents dècades, i que demostra que la recuperació demogràfica de la comunitat pels estralls de la pesta fou ràpida i amb una corba ascendent pronunciada.

Malauradament, però, la pesta del 1348, no fou l’única que es va deixar notar al monestir. Sor Eulària recull en el seu llibre les conseqüències de les epidèmies del 1466, el 1530 i el 1821, entre les més importants. Com es preparava el monestir per afrontar tot aquest seguit de rebrots? Si bé es pot deduir que el monestir ja disposava al segle XIV de la infermeria com un cos individual, es desconeix si aquesta primera infermeria medieval, citada a un inventari de l’any 1364, estaria tan preparada com la que es va aixecar en època moderna entre finals del segle XVI i durant el segle XVII. La nova infermeria renaixentista responia als nous conceptes de medicina i higiene de l’època i estava preparada per poder-se aïllar de la resta del monestir en cas d’epidèmies. Disposava d'una porta de comunicació al claustre que podia ser tapiada i d'un accés directe a l'hort, a l’exterior, i comptava a més amb unes dependències pròpies com procures, cuina, o capella. A diferència de la primera infermeria, a més, aquesta nova disposava d’habitacions per a quatre malaltes que es podien aïllar també entre sí.

Com es recuperà la població europea dels efectes de la pesta del 1346-1353? La recuperació no va ser tan ràpida com hem pogut veure al monestir de Pedralbes. Els brots successius de l’epidèmia impediren que la societat europea no comencés la recuperació demogràfica fins pràcticament la segona meitat del segle XV. No obstant, a partir d’aleshores, una nova conjura econòmica propiciada per l’emigració a les ciutats, que recuperaren la importància que havien perdut, el creixement de pagesos amb petites propietats, que ocupaven les terres que havien quedat abandonades, i l’augment dels salaris davant l’escassetat de mà d’obra, va propiciar les bases necessàries del que esdevindria el Renaixement de la societat europea. Al subconscient col·lectiu, però, varen sorgir uns tòpics que si bé no tots eren nous, es repetirien en les epidèmies que vindrien després i s’adaptarien i incorporarien al discurs de cada època fins al punt de trobar arguments actuals que no disten gaire de les descripcions de la situació actual amb la COVID-19, malgrat tractar-se de situacions molt diferents. Conceptes com la por a un enemic desconegut, la fi del món present, el col·lapse de no poder enterrar els difunts per la rapidesa de les morts o la desesperació dels metges són tan presents avui en dia en determinats sectors com la necessitat de cercar un boc expiatori per la malaltia -fossin els jueus a l’edat mitjana o els immigrants a l’actualitat- o fins i tot un possible càstig de naturalesa divina. Tots ells tenen en comú també la noció del silenci com a herald del caos i preludi de la catàstrofe, i és justament l’assentiment d’aquest silenci sistèmic el que hem d’evitar per no caure en el discurs de la por tan present en la societat actual.

Enric M. Puga