Sobre el bon ús del temps

Carl Honoré, al seu llibre Elogio de la lentitud, ens planteja la següent pregunta: què és el primer que fem quan ens llevem al matí? La resposta no és fàcil perquè es tracta d’un acte metòdic, gairebé reflex, conseqüència indissociable d’una societat entregada forçosament al culte a la velocitat: la necessitat de mirar el rellotge. És un requisit indispensable de l’alienació que comporta la celeritat del sistema capitalista i no obstant no arribem a ser-ne conscients del tot. Caiem en el parany que el fet de poder dividir el temps ens dóna cert marge d’autonomia, quan en el fons aquesta es limita als dictàmens d’un atzar massa metòdic i molt poc creatiu. Vivim dominats pel pes del temps i la necessitat de gastar-lo davant la impotència pel seu inevitable pas. Ara bé, aquesta falsa sensació de control ens fa ser més productius? Més eficients? Més feliços? La impossibilitat de poder controlar la rapidesa de la vida actual condueix a una situació de neguit i ràbia constants que impedeixen gaudir plenament de moltes situacions de la vida.

Quantes vegades hem transcendit aquesta inquietud i hem pogut aturar el temps per captar un sol instant de la nostra vida? No deixa de ser un concepte eteri; és quelcom invisible, inabastable i intangible. Com el ressò d’un somriure evocador en intentar atrapar el vent...

Avui dia vivim immersos a l’era de la societat de la informació, però el fet de poder tenir a l’abast gairebé tot el coneixement que es necessiti genera paradoxalment l’efecte contrari; davant la sobrecàrrega informativa es produeix una sensació de saturació que condueix a un irremeiable estat d’avorriment. En aquest context de tedi vital, l’accés a la realitat informativa es transforma en pura retòrica dins una societat que converteix aquesta celeritat, i en conseqüència la desinformació, en el boc expiatori de la tranquil·litat que propicia el  fet de no haver de pensar. És que no hi ha temps! –exhorten alguns- però què és, realment el temps? Fins a quin punt incideix aquest en la nostra forma d’actuar, de pensar i fins i tot de viure? Com podem copsar la seva magnitud?

El temps no és absolut. Quan pensem en un determinat punt a l’espai l’ubiquem gairebé sempre en un espai físic de tres dimensions (longitud-latitud-profunditat), considerant, sense saber-ho potser, el temps com un element absolut, al marge de l’equació i, per tant, igual i immutable per a tots, però i si no fos així? Si consideréssim, com estableix Einstein amb la teoria de la relativitat general, un espai real de quatre dimensions (longitud-latitud-profunditat i temps) i evitéssim caure en el perill del relativisme holístic conseqüent, ens adonaríem que la pròpia percepció del temps de cada individu fa que aquest no sigui sempre igual. I aquesta és la importància en considerar el concepte de l’espai-temps. Com incideix, però el pes de la percepció del temps en la nostra societat?

Des dels seus inicis, la humanitat sempre ha volgut dominar el temps, però no fou fins a la consolidació del rellotge quan el temps natural va deixar pas al temps artificial. El mateix monestir no fou aliè a aquest procés. La regla de Sant Benet del segle VI, regida pel principi de l’ora et labora que condicionaria la vida monacal durant l’edat mitjana, ja establí la regulació de l’horari a partir de l’aprofitament del llum solar segons les diferents èpoques de l’any a la cerca d’un equilibri entre el treball, la meditació, l’oració i la son, i els rellotges de sol dels extrems del claustre evidencien aquesta necessitat del control horari sobre la vida quotidiana de la Comunitat de clarisses.

Com a sistema operatiu del capitalisme modern, el sotmetiment al temps imposat pel rellotge porta regint la nostra societat gràcies a una complicitat latent incapaç de fer reaccionar el conjunt del sistema. És per això que des dels anys 80 del segle XX un moviment heterogeni conegut com slow movement defensa una reacció per poder posar-hi remei. En aquest context, el proper dimecres 20 d’abril, en el marc dels diàlegs de Pedralbes, el monestir us convida a escoltar a Carl Honoré, periodista, escriptor, i una de les veus més actives en la defensa d’aquesta filosofia de vida, davant Francesc Torralba, doctor en filosofia i teologia, catedràtic de filosofia de la URL. Us hi esperem, com sempre, a tots, però aquest cop sense pressa...

Enric M. Puga