Taula rodona: Revisitar la mística medieval femenina des dels estudis de gènere

Tot i que la tradició mística, en el marc del cristianisme, es remunta a l’Antiguitat, entre el segle XIII i el XVI, l’Europa occidental és l’escenari d’un floriment sense comparació d’una sèrie d’escrits que relaten la set de Déu, el camí cap a Déu i l’experiència de la trobada amb Déu. Es tracta d’uns textos que, per tal de descriure una experiència tan inaudita i en alguns aspectes tan paradoxal, violenten el llenguatge i recorren a originals metàfores.

Alguns dels seus autors són homes. Però també hi ha dones. Fan alguna cosa realment diferent? Per quines raons? En aquesta taula rodona no parlarem, només, sobre qui són i què fan aquestes dones, sinó com ha variat la manera com la historiografia les presenta. Partim de la idea que la historiografia no té un mètode “neutral”, sinó que parla des d’uns pressupòsits i unes creences amarades del seu esperit del temps. A partir del segle XX, l’estudi d’aquesta cultura -que anomenem anacrònicament “mística”- s’emancipa de l’àmbit estrictament eclesiàstic i passa a estar en mans d’estudiosos de múltiples disciplines –història social, filosofia, teoria del gènere-, que s’ho miren amb uns altres ulls i arriben a unes altres conclusions. La intenció d’aquesta taula rodona és revisitar algunes tesis clàssiques sobre l’anomenada mística femenina des d’aquestes noves mirades. I, retornant-nos la mirada, repensar el nostre temps des de les seves pràctiques i els seus textos.