Santa Eulàlia al monestir

Les relacions entre el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes –fundat el 3 de maig del 1327-  i l’Ajuntament de Barcelona es remunten al 13 d’octubre de l’any 1357, data en què, davant la petició de la reina Elisenda de Montcada al Consell de Cent de la ciutat, es va signar un document en el qual el consistori posava sota la seva especial protecció el monestir per tal d’assegurar-ne el futur. 

Les donacions i el llegat testamentari de la reina, l’exempció del pagament de certs impostos parroquials i del bisbat, i la protecció de la casa reial i del Consell de Cent de Barcelona a partir del 1357 atorgaren al monestir una independència econòmica i una importància única dins l’Església.

Des de final segle XIV tenim constància de diverses donacions de diners per part del Consell al Monestir per dur-hi a terme obres.  A partir dels segles XVI i XVII són diversos els documents que recullen la visita que els membres del Consell duien a terme anualment al monestir per tal de constatar les necessitats de la comunitat i reconèixer les obres que s’hi portaven a terme amb les donacions de la ciutat.

Gràcies a aquests documents podem conèixer al detall el protocol de la visita que estava ben establert. Contemplava l’arribada dels consellers, l’abillament d’aquests amb el vestiment i distincions pròpies del càrrec, l’entrada al monestir i la recepció per part de l’abadessa a la sala capitular amb l’oferiment d'un petit àpat per part de la comunitat.

Recollint aquesta tradició, un cop inaugurat el museu del monestir de Pedralbes l’any 1983, es va decidir reprendre aquest costum, per iniciativa de l’alcalde Pasqual Maragall, per visualitzar el compromís entre el monestir i la ciutat. D’aquesta manera, i seguint el que es contemplava en els Pactes del 1972, durant la visita es podria fer revisió de les actuacions fetes durant l’any  anterior i els projectes presents i futurs previstos pels departaments de Cultura i Urbanisme de l’Ajuntament.

A partir del moment en què es va designar la festivitat de Santa Eulàlia com a copatrona de la ciutat de Barcelona i es va fixar el protocol de tots els actes, es va instituir que al matí d’aquella diada, el ple de la corporació presidida per l’alcalde, acudiria al Monestir convidat per la Comunitat de clarisses i se seguiria un protocol semblant al que recollien les visites d’arxiu conservades, amb l’oferiment d’un esmorzar al refetor del cenobi. En aquest esmorzar, les germanes oferirien un tast del mató de Pedralbes.

El mató de Pedralbes és un referent gastronòmic popular de la ciutat comtal des de finals del segle XIX, si bé el seu origen es remunta a l’edat mitjana, acompanyant (altres) postres com els formatges, els flaons o el brossat.  Elaborat a partir de la coagulació de la llet barrejada amb aigua, canyella, llimona i midó, la recepta del que també es coneix com a mató de monja ha passat de generació en generació entre les germanes del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. No és una recepta immutable, atès que cada germana hi ha aportat la seva part, però sempre s’ha mantingut dins els murs del monestir, per molt que ja des de finals del segle XIX s’oferís una variant a les diverses fondes dels entorns Pedralbes.

Aquest any, però, la festivitat de Santa Eulàlia representa un punt d’inflexió en la història del monestir per la decisió de les tres últimes monges clarisses de Pedralbes de traslladar-se a la fraternitat de Santa Clara de Vilobí d’Onyar, a Girona, posant fi a gairebé 700 anys de presència pràcticament ininterrompuda. Si bé la decisió ha estat presa amb plena autonomia per les mateixes religioses, tenint en compte les seves necessitats i circumstàncies particulars, l’Ajuntament lamenta la seva marxa. La presència de la comunitat de monges ha estat una part integral del patrimoni històric, cultural i espiritual de Barcelona dels darrers set segles, i per això el museu del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes mantindrà viva la seva memòria, preservant tot el llegat extraordinari que han aportat a la ciutat al llarg de la seva història.

Enric M. Puga