Reobertura de la capella de Sant Miquel

El passat 3 de març es va reobrir al públic, després de 10 anys, la capella de Sant Miquel del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, recuperant una obra artística de primera magnitud, contemporània i equiparable a les realitzacions d’alguns dels grans pintors del Tres-cents italians, com Giotto, Taddeo Gaddi, Duccio de Buonisegna o els germans Lorenzetti. Gràcies al seu estudi, el conjunt ha esdevingut un referent mundial pel que fa al coneixement de la tècnica pictòrica de l’humanisme trescentista i la seva introducció a la península ibèrica.

Les pintures murals de la capella van ser encomanades l’any 1346 al pintor Ferrer Bassa –autoria no exempta de cert debat - per l’abadessa Francesca Saportella, amb vista a fer-ne la seva cel·la particular. La voluntat expressa de l’abadessa fou que l’obra es pintés «de bones colors ab oli» tal i com consta en el contracte original que denota el desig que es realitzi una obra rellevant, ja que des de feia un segle l’oli era la tècnica usada en les pintures murals vinculades a promotors prestigiosos.

Amb un equip de més de 60 professionals i pressupost de 175.000€ -30.000€ dels quals foren costejats gràcies al mecenatge impulsat a la plataforma Verkami- i després de 10 anys d’estudi, la restauració ha posat al descobert importants deficiències detectades en les capes de preparació de les pintures i la seva conservació, així com desperfectes  relacionats amb velles i profundes regates fetes al mur per ancorar-hi un moble que van agredir part del conjunt pictòric.  Si bé no totes aquestes carències de preservació són apreciables a primera vista, la degradació del pigment sí que l’és, i és que malgrat que en el contracte s’especificava l’ús d’or fi, l’artista utilitzà colradura, plata recoberta de vernís que feia el mateix efecte, però amb els anys, en trencar-se el vernís, el procés d’oxidació de la plata converteix en negre els tons que inicialment eren plenament daurats. Calia una intervenció per evitar més la degradació.

Durant el procés de restauració s’han alliberat tots els murs del guix, les resines i les coles aplicades en intervencions antigues per després tornar a adherir les diverses capes de preparació entre elles i d’aquestes amb el mur mitjançant injeccions de morters fluids. Per la fixació de les escates de pintura tant de l’embigat com del mur s’han emprat partícules de nanocalç i per la neteja de les capes una gelatina vegetal d’origen marí: l’agar-agar, que s’obté de determinades algues. A les parts perdudes s’ha aplicat un mètode per unificar cromàticament la superfície mitjançant la tècnica del reglatino; l’aplicació de fines línies de color que de lluny s’integren visualment amb l’original.

Gràcies a aquest procés, el pany del Triomf de la Verge recobra ara els seus valors cromàtics on destaca el blau aconseguit amb el pigment atzurita i els vistosos falsos marbres de la part baixa amagats fins ara sota diverses capes de pintura. Flanquejat per aquests marbres vermells s’evoca l’altar, un element perdut del qual s’han trobat indicis durant el procés de restauració.

Dins el conjunt pictòric de la capella, el contrast que ofereix la part restaurada de les parts que encara no ho estan és prou significatiu per reflexionar sobre la importància de la conservació d’un patrimoni la reivindicació del qual ha de transcendir les fronteres necessàries per atorgar-li la importància que es mereix.

Enric M. Puga