L’any 1533 es va dur a terme una important reforma al dormidor, amb la construcció d’un enteixinat de fusta que rebaixava l’alçària de l’estança, i la construcció de diverses cel·les als peus de la nau, a un nivell superior. Una d’aquestes cel·les seria la de l’abadessa Teresa de Cardona, com mostra l’escut de la volta.
Després d’anys de conflictes dins la comunitat, que no acceptava la intromissió reial en la designació de les abadesses del monestir, finalment el rei Ferran va imposar la seva filla natural, Maria d’Aragó, per dur-hi a terme una reforma monàstica. Sor Maria, que havia professat com a agustina al convent de Madrigal (Àvila), es va traslladar a Pedralbes l’any 1514 per introduir-hi una reforma monàstica que pretenia el retorn a l’austeritat i la implantació d’una nova forma d’espiritualitat. Successora seva, Teresa de Cardona, cosina del monarca i provinent del convent de Jerusalem de Barcelona, va aprofundir en aquestes reformes que afectaven principalment la clausura i imposaven el rigor en la forma de vida. L’entrada d’un tipus d’espiritualitat més intimista va propiciar la construcció de petites estances o «cel·les de dia», com la de la mateixa sor Teresa, que s’ornaven amb retaules i pintures que provenien, en alguns casos, dels Països Baixos, origen d’aquest tipus de devoció, coneguda com a Devotio Moderna.
A principis del segle XVI, s’inicià un procés de colonització d’antics espais conventuals comuns mitjançant la proliferació de cel·les individuals destinades a l’oració privada, especialment al voltant del claustre i la darrera planta de la infermeria nova. Aquest procés vingué acompanyat d’una assimilació progressiva de models arquitectònics i ornamentals hispànics.
La construcció d’aquestes cel·les privades significà la proliferació i la superposició de nombrosos espais nous, de petites dimensions, que ben poc tenien a veure amb les grans campanyes constructives del passat. Els mandats d’abadesses com Teresa de Cardona Enríquez i Maria d’Aragó, provinents de la família reial, posen de manifest que les monges de Pedralbes ja no pertanyien només als grans llinatges locals, sinó també als castellans. D’aquesta evidència, se’n desprèn la irrupció de noves solucions materials i estètiques fins aleshores poc usuals en l’arquitectura barcelonina, però recurrents en la tradició constructiva aragonesa i castellana. El que es podria definir com a hispanització arquitectònica del monestir es traduí en la incorporació massiva del maó en la construcció d’envans, així com el seu revestiment ornamental per mitjà d’acabats de guix. Aquestes noves solucions materials desenvoluparen, a més, nous recursos ornamentals provinents del darrer gòtic plateresc i del primer Renaixement d’arrel hispànica.