Les Muralles

(1364-s. XV)

Si bé la seguretat del monestir era un dels objectius del perímetre emmurallat de Pedralbes, sobretot tenint en compte que es tractava d’un monestir femení que posseïa un important patrimoni, la seva funció principal era delimitar estrictament les dependències que conformaven el conjunt monàstic respecte de les terres de l’entorn, com era habitual als grans monestirs, també masculins.

Una de les raons per les quals la reina Elisenda de Montcada va escollir el lloc de Pedralbes per edificar-hi un monestir i el palau on es volia retirar un cop vídua va ser la seva proximitat amb el terme de Sarrià, per la seguretat que una població propera podia oferir a un monestir femení. Alguns documents es fan ressò d’alguns assalts al monestir per robatoris. El caràcter defensiu es va accentuar durant la guerra entre la Generalitat i Joan II, que va situar el seu campament militar dins el monestir de Pedralbes, lloc on se signarien les anomenades Capitulacions de Pedralbes. 

No obstant això, com en altres monestirs, el recinte mural tenia la funció principal de delimitar el conjunt amb les diferents dependències. Aquestes s’organitzaven al seu interior al voltant de la plaça, que, com el claustre dins el convent, feia la funció a l’exterior de distribuïdor de l’espai. D’aquesta manera, eren les mateixes edificacions les que componien el perímetre murat.

El monestir de Pedralbes estava encerclat per un mur que delimitava i senyalitzava el seu àmbit funcional i de clausura. Aquest clos també tenia una certa finalitat defensiva, per bé que era més dissuasiu que poliorcètic.

Arran de l’autorització reial de Pere III el Cerimoniós, moltes viles de la corona d’Aragó es començaren a fortificar durant la segona meitat del segle XIV. En aquest mateix període, la tanca que encerclava el convent de Pedralbes i les construccions annexes, terres de conreu i basses més immediates, també va ser reforçada. Aquesta millora consistí en l’addició de, com a mínim, dues torres associades als portals avui afrontats als actuals carrers de Montevideo i del Bisbe Català. La primera conserva bona part de la seva fesomia original, mentre que la segona ha estat molt intervinguda en les restauracions del segle XX. Aquestes torres eren fetes de carreus petris, per bé que l’interior acollia un sistema de forjats i escales de fusta. Ambdues torres presentaven un coronament emmerletat que es podia tancar per mitjà de porticons de fusta penjats de dues mènsules de pedra. Aquestes torres servien per defensar les portes en cas d’atac amb una nova gestió d’accessos que implicava la presència de porters i/o guardes.