Commemoració primera excursió del CEC

El diumenge tres de desembre de l’any 1876 es realitzava la primera sessió de l’Associació Catalanista d’Excursions Cientificas, una setmana després de la seva fundació, amb la presència del president Josep Fiter, el Tresorer Pau Gibert i els membres Romà Amet, Marçal Ambrós i Ramon Ambrós. Quatre anys més tard, l’any 1890 adoptaria ja el nom actual, el Centre Excursionista de Catalunya (CEC), sota la presidència d'Antoni Rubió i Lluch. Naixia una de les associacions esportives i culturals més importants de la història de Catalunya, amb la voluntat de preservar la riquesa patrimonial del país a través del seu testimoni. L’any 1903 el centre organitzà els Estudis Universitaris Catalans en diverses càtedres, donant lloc al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana l’any 1906, i un any més tard i sota el seu patrocini s’impulsà la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans. Durant la postguerra i dictadura continuaren la defensa de la llengua i la cultura catalanes, i actualment col·laboren activament en el projecte Europeana de digitalització del patrimoni cultural europeu.

Els inicis de l’associació però, estan molt vinculats al monestir. El diumenge deu de desembre de l’any 1876, catorze dies després del seu naixement, el centre realitzà la primera activitat oficial: una excursió al monestir de Pedralbes, recollit a la crònica que es conserva, on es destaca com s’ examiná un llibre anomenat «Croniques Seraficas» y’s tregueren varis croquis, dibuixos y calchs. L’acta recull també les bones impressions de la sortida: Oberta de nou la sessió á dos quarts de quatre de la tarde, lo Sr. President demostrá lo molt profitosa que havia sigut la primera sortida; digué que la estátua que’ns havia mogut á anar á Pedralbes estava ja en lloch segur dins lo monestir, y que havia encomanat hi posessen també un ángel que havia vist darrere del altar major, corresponent al sepulcre de Elisenda de Montcada (...)              

Era, de fet, un context idoni per visitar el monestir. A partir de la segona meitat del segle XIX el moviment cultural de la Renaixença va suposar la recuperació de la identitat nacional catalana —basada en un passat gloriós que se centrava en l’edat mitjana— i va servir per legitimar socialment una classe burgesa dirigent que va encapçalar la revolució industrial del país. La redescoberta de la història de Catalunya i la revaloració del patrimoni artístic i arquitectònic, encapçalada per associacions com el CEC, va tenir un paper cabdal en el ressorgiment del sentiment nacionalista. El 1844 es van crear les comissions provincials de monuments històrics i artístics amb la voluntat de recuperar i protegir el patrimoni, i en aquesta línia, l’any 1877, un any més tard de la primera excursió de l’associació, es van iniciar les obres de restauració de l’església del monestir per subscripció popular, sota la direcció de l’arquitecte Joan Martorell i d’acord amb els corrents impulsats per Viollet-le-Duc. Els recursos invertits, però, no van cobrir inicialment les obres, que es van haver de suspendre fins al 1893, any en què es van reprendre gràcies al dot aportat per sor Eulària Anzizu, neboda d’Eusebi Güell i Bacigalupi, molt propera a l’ambient cultural del darrer terç del segle XIX.

La primera sortida al monestir el desembre del 1876 fou la primera de moltes d’una associació que amb més de 4.000 socis i 7 refugis avui dia representa una de les entitats més actives i importants per entendre els darrers dos segles de la història cultural del país. Ara, el proper dotze de desembre, 139 anys després de la primer visita, el Centre Excursionista de Catalunya commemora la primera excursió oficial de l’entitat tornant a visitar el monestir en una sortida històrica. Gairebé un segle i mig després, moltes coses han canviat. El monestir ha estat restaurat, cedit per la comunitat de monges clarisses a l’Institut de Cultura de Barcelona i convertit en un museu sota el nom de Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. Paral·lelament, el Centre Excursionista de Catalunya també ha crescut en influència i prominència, però tots aquests canvis, lluny de distreure, no han minvat l’esperit de recuperació del patrimoni artístic i cultural que comparteixen i defineix totes dues entitats, especialment de ressò en el context de dissociació polaritzada d’avui dia.