La medicina medieval al monestir

Paral·lelament a la preocupació teològica per a la curació de l’ànima, la medicina de l’edat mitjana recuperava els coneixements de la ciència mèdica grecoromana gràcies a la cultura araboislàmica , que la va adaptar i perfeccionar durant els segles XI i XIII a través de l’escola de Salern.

Autors com Galè (ca. 130 dC-ca. 200 dC) o Dioscòrides Pedani (segle IdC) van passar a ser els referents en tots els tractats mèdics medievals. La medecina galènica, que sistematitzava l’herència grega d’Hipòcrates (ca. 460 aC-ca. 370 aC), es basava en la teoria dels humors, segons la qual tots els éssers vius estan formats per quatre elements: aire, aigua, terra i foc. Aquests quatre elements sorgien de la combinació de quatre propietats fonamentals formant parelles contraposades: fred i calor, sequedat i humitat. En l’home, aquests quatre elements s’identificaven amb els quatre humors o substàncies: sang, bilis groga, bilis negra i flegma; quan aquests humors es desequilibraven sorgia la malaltia. Es creia que els humors s’engendraven en el cos a partir dels aliments i per això la curació d’una malaltia es feia recuperant l’equilibri dels humors a partir de la dietètica (que manté l’equilibri) i la farmacologia (que corregeix els desequilibris).

Aquest principi curatiu es basava en la teoria que el contrari curava l’oposat, el principi decontraria contariis; així els metges receptaven medecines fredes per a les malalties calentes i remeis secs contra les malalties humides. El trastorn humoral donava lloc a substàncies nocives que el cos havia d’eliminar per tal d’aconseguir una recuperació. Per a l'elaboració dels remeis s'utilitzaven moltes substàncies, la majoria provinents del regne vegetal, anomenades simples, però també s’utilitzaven en menor mesura minerals i metalls.

El jardí de planes medicinals del reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes pretén fer una reconstrucció hipotètica d’un herbari medieval a partir dels tractats del Llibre de simples medicinals de l'abadessa, mística, compositora i naturalista alemanya Hildegarda de Bingen (1098-1179), i una traducció catalana del Llibre dels medicaments simples del metge andalusí Ibn Wafid (1007-1067).  S’hi troben representades una cinquantena d’espècies perennes i caduques, anuals i bianuals, amb propietats remeieres que les monges empraven per fabricar els seus propis remeis. De les plantes es podien usar totes les parts: les arrels, el tronc, les branques, les fulles, les baies, els borrons, les flors i els fruits, cadascuna amb una finalitat terapèutica diferent.

Per conèixer més els principis bàsics de la medicina medieval, l’activitat Herbarius. Plantes i remeis a l’edat mitjana del proper dijous 4 d'agost, proposa un taller conduït per un biòleg i educador ambiental que il·lustra, de manera pràctica, el coneixement i la pràctica medieval en l’elaboració de remeis que s’empraven per guarir els desequilibris del cos.

Enric M. Puga