El Corpus i l’ou com balla

La festivitat del Corpus Christi, creada el 1262, es va instaurar a Barcelona l’any 1320 i amb el pas dels anys es va convertir en la celebració festiva i religiosa més important de la ciutat. Se celebra el dijous següent a l’octava de Pentecosta, seixanta dies després del Diumenge de Resurrecció, i el seu origen medieval respon a la necessitat de reafirmar la veneració de la transsubstanciació de l’eucaristia, és a dir, la presència real del cos Crist a través del pa i el vi durant la missa. La negació d’aquest concepte teològic, que arribaria al seu zenit al segle XVI amb la reforma protestant, representava ja una amenaça pel dogma catòlic del segle XIII, i és per això que va esdevenir una festa de festes de transcendència no només religiosa, sinó cultural, social i festiva.

Així, l’any 1320, el pregó recollit al Llibre del Consell (AHCB) representa el primer testimoni documental de la celebració del Corpus a la ciutat comtal i, un segle més tard, l’any 1424 el Llibre de les Solemnitats recull no només el compromís del govern de Barcelona amb l’acte sinó el tram que seguia la processó pels carrers, un cop acabat l’ofici. La cercavila de la processó, l’element més característic de la festivitat, incorporaria amb el temps tot un seguit de manifestacions pròpies que definirien la imaginària festiva de la metròpoli, com els bestiaris, els capgrossos, els gegants, els balls de diables, la música, les danses i els abillaments florals, i popularitzarien la diada fins a convertir-la en un referent per a altres poblacions.

Associats a la desfilada de Corpus trobem, ja des dels seus inicis, els anomenats entremesos; una sèrie d’espectacles teatrals de caràcter menor escrits en llenguatge col·loquial l'objectiu inicial dels quals era educar i moralitzar els que observaven el seguici, però que aviat abandonaren el tarannà catequètic i pedagògic per assolir un caire més lúdic, adquirint una identitat pròpia. És en aquest cas quan apareixen les bullícies, com a exponent més popular d’aquestes peces, entre les quals destaca la Patum, a Berga, la primera menció de la qual és del 1454 i que l’any 2005 fou declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. Les processons associades al Corpus, pel seu caràcter públic i social, s’anaren adaptant a la realitat del seu temps i allunyant-se del missatge original i és per això que no restaren exemptes de les prohibicions civils, eclesiàstiques i reials que feren desaparèixer la majoria d’elles. L’excepcionalitat de la Patum rau en el fet que és una dels poques manifestacions culturals festives d’aquest context que s’han conservat a Catalunya de caràcter laic.

Relacionada amb les catifes de flors pròpies del Corpus trobem una de les tradicions barcelonines més singulars i úniques associades a la diada, l’ou com balla, tant indissociable de la festivitat com paradigmàtica del vessant més popular que transcendí el missatge inicial. Es tracta d’una pràctica que consisteix a fer ballar un ou buit, recobert de cera a la zona del forat per on s’ha buidat, sobre el raig d’aigua d’un brollador o una font, bé sigui a claustres, jardins, patis o cases particulars. No només la peanya de la font és guarnida prèviament amb flors i plantes diverses sinó que el doll on balla l’ou s’embolcalla també amb una cistella engalanada amb flors i fruites de temporada, com cireres, ginestes o clavells. La primera menció de la tradició a la ciutat es pot trobar l’any 1440 quan es decora el brollador del claustre de la Catedral, però no és fins al 1636 quan hi ha el primer testimoni conservat a la documentació de la compra d’ous pel brollador de la Seu que havien d’utilitzar-se pel Corpus.

La lectura sobre l’origen i el significat d’aquesta peculiar tradició ha estat objecte de diverses interpretacions, començant per l’element central de la pràctica que dona nom a aquest curiós costum. La paraula “ou”, del llatí ovu(m) i aquest de l’arrel indoeuropea awi (ocell), representa el símbol del coneixement i de la vida en gestació; és el principi de fecundació que ha engendrat el cosmos. La majoria dels mites cosmogònics, que són els que estudien l'origen i l'estructura de l'Univers, imaginen l’origen o la totalitat de l’univers amb la forma d’un ou, símbol de fertilitat i de perfecció; de la vida en formació. En l'àmbit iconogràfic, les representacions divines en forma d’òvul són freqüents en la iconografia oriental i occidental, i per això l’ou es representa sota múltiples formes: com a ou còsmic, com a matriu o com a alambí alquímic, símbols de la perfecció divina. A les esglésies medievals, de fet, trobem com l’ou representa l’intermediari de la il·luminació interior.

En aquesta línia, quin és el significat de l’ou com balla? Si atenem una explicació sacra, l’ou representaria l’hòstia consagrada de l’eucaristia, refermant el valor original de la festa del Corpus, ja que en aquesta al·lusió la cistella representaria el calze i el raig d’aigua la sang de Crist. La gestualitat de l’acte, però, i la forma en què aquest missatge de plenitud es transmet, fan pensar també en una interpretació més laica i profana amb l’exaltació de la primavera i la fecunditat, metàfora sobre el cicle de la vida i el pas del temps.

És justament la fruïció d’aquesta escenificació del doll de l’aigua i l’ou que suggereix també una possible insinuació sexual i lúdica més pròpia dels riures de pasqua o risus paschalis, un costum atípic durant la celebració de la missa de Resurrecció que feia que el sacerdot cerqués el riure dels feligresos amb relats i bromes, sovint de contingut lasciu, i amb escenificacions obscenes per cercar la complicitat dels feligresos. Aquesta  interrelació entre la sacralitat, la sexualitat i el riure, ressò d’una època d’assimilació de cultes mistèrics i pagans per part d’un cristianisme més incipient, pretenia celebrar l’alegria de la pasqua cristiana a partir del contrast amb el període de compunció de la Quaresma. La nova espiritualitat sorgida amb el que es coneix com a devotio moderna, i sobretot la reforma protestant i la contrareforma catòlica dels segles XVI i XVII, però, acabaren amb l’aspecte més libidinós d’aquestes pràctiques.

La festa del Corpus, així com la processó i totes les tradicions entorn de la diada, com l’ou com balla, testimoniaren els canvis profunds que visqué la societat dels segles posteriors i que anaren condicionant el tarannà religiós i cívic de la festivitat, que s’anà adaptant al context sociocultural de cada època, fraccionant encara més el binomi entre la devoció i la secularització més jocosa. Així, arribats al segle XX, el Concili Vaticà II (1962-1965) representà un punt d’inflexió, ja que eliminà la processó del calendari festiu, però diverses entitats culturals recuperaren el costum anys després com a reivindicació popular. El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, si bé no es documenta que hagués fet la celebració abans, inicià la tradició de l’ou com balla l’any 2009 a la font de l’àngel del claustre, davant del refetor, decorant-la com dicta una pràctica tant barcelonina com indissociable ja al cenobi.

Enric M. Puga