L'art com a metàfora del seu temps

A finals del segle XIX i començaments del segle XX, coincidint amb  l’adveniment del nihilisme, es produí una ruptura holística amb gran part dels valors que havien definit el món anterior. Fou, de fet, una crisi de fonaments amb el sorgiment de noves bases científiques que substituïren les anteriors, fins aleshores  immutables, condicionant un nou ordre social i moral.  A nivell filosòfic, l’erosió del pensament positivista d’arrel comtiana  i el racionalisme donaren lloc a una nova realitat que prengué com a objecte la naturalesa incontrolable de les pulsions humanes. Així, es deterioraria la fe en la raó i sorgirien els pensaments irracionalistes i moviments com l’existencialisme, el psicoanàlisi o el marxisme, que s’allunyarien de la dialèctica hegeliana del progrés com a motor de canvi que havia legitimat la visió del món fins al moment.

En aquest context, conseqüència d’aquesta incertesa científica i filosòfica, és innegable que sorgís un sentiment d’angoixa insuperable a la intel·lectualitat europea, agreujada per una presa de consciència de la injustícia de l’ordre social vigent i la necessitat de definir el problema de l’individu dins una societat marcada per la decadència de la comunitat. És un sentiment de pèrdua del sentit de la vida que neix quan l’individu, prenent consciència de sí mateix, s’adonà de la irrisòria posició que ocupava al centre, conscient de la fragilitat de la seva historicitat. És, de fet, la mort del subjecte clàssic i del concepte de l’individualisme; la mort del jo.  

Tot aquest sentiment, que portaria a la Primera Guerra Mundial (1914-1919), al període d’entreguerres posterior i a l’adveniment del feixisme quedà també reflectit a l’art, que representarà la imatge real del seu temps a través d’un llenguatge que esdevindrà un mitjà per a la construcció d’aquesta realitat i evolucionarà cap a una descomposició fragmentaria amb pretensions de totalitat. És justament aquí on rau la importància de Charlotte Salomon (Berlín, 1917- Auschwitz, 1943) com a dona artista dins el moviment artístic de les avantguardes de la primera meitat del segle XX, destacant per la simultaneïtat dels llenguatges de la paraula, la imatge i la música, claus per entendre el seu context i la seva obra.

Charlotte Salomon es va formar com a artista a la Berlín de la primera etapa del tercer Reich en el si d’una família alemanya jueva pròspera de classe mitjana envoltada de l’ambient cultural de l’art, la literatura i la música propi d’una ciutat que havia estat un pol de referència de la modernitat artística, però que amb l’adveniment del nazisme condemnaria tot aquell art oposat al nou model artístic del nacionalsocialisme com a degenerat, signe de malaltia i decadència. L’any 1939, el seu avi li revelà la tragèdia familiar que l’acompanyà tota la seva vida: el suïcidi de les dones de la seva família: besàvia, tieta i mare, i l’àvia poc després. Charlotte se sentia hereua d’aquest infortuni en un temps en què els jueus, a Alemanya i a Berlín en particular, es vivia una autèntica epidèmia suïcida, fruit del context social. Salomon va trobar en l’art, però, un camí de salvació i Vida? o Teatre? va ser la resposta per mirar de superar el trauma dels suïcidis familiars, fent servir el teatre com a metàfora de la vida.

Vida o Teatre? representa així una obra d’art total pintada en forma de singspiel o opereta on hi conflueixen la pintura, el teatre, la literatura i la música, i on destaquen les emocions i els estats d’ànim que l’artista volia representar. L’obra se submergeix en la vida de la seva autora  a l’ombra del nazisme; una vida marcada per la tendència familiar al suïcidi i per una història d’amor impossible on entren en joc tota mena de sentiments i emocions: patiment i alegria, passió i desesperació, amor i mort. Més enllà dels pretesos elements autobiogràfics de l’obra, en dubte atenent la naturalesa dramaturga de la mateixa,  amb Vida o Teatre? Charlotte aconseguí una obra d’art ambiciosa i emotiva, combinant imatge, música i paraula, amb una forta influència de l’expressionisme alemany, esdevenint una aportació artística única a la memòria cultura de l’Europa del segle XX. Una memòria, però, que lluny de poder superar el passat, sembla condemnada a l’ombra de l’etern retorn.

Enric M. Puga