Esbós sobre l'heràldica al monestir

L’heràldica és la ciència que té per estudi l’origen i l’evolució de les armories, anomenades també “armes”, “blasons” o “escuts”; uns emblemes que apareixen a Europa a partir del segle XII i que esdevenen un element imprescindible de la civilització figurada de la baixa edat mitjana i del renaixement. El seu imaginari és tan suggestiu i indissociable de la figura del cavaller medieval que ha esdevingut un dels elements més recurrents en la retòrica narrativa de la reconstrucció medieval. El seu origen està relacionat amb l’evolució de l’equip militar entre els segles XI i XIII i sorgeix per la necessitat d’identificar-se al camp de batalla davant un equipament que cada vegada cobria més el rostre i impedia el reconeixement del combatent. És molt significatiu el contrast.

Imaginem la batalla de Hastings (1066) representada al famós tapís de Bayeux (confeccionat entre el 1080-1100). En un moment de la batalla, davant les falses notícies de la seva mort, el mateix duc Guillem de Normandia ha de descobrir-se el rostre per ser reconegut i iniciar una contraofensiva que decidiria el futur d’Anglaterra. Gairebé un segle i mig més tard, durant la tercera croada (1189-1192), el seu il·lustre descendent Ricard I d’Anglaterra (Cor de Lleó) només necessitaria el seu escut amb l’emblema reial del seu llinatge per esperonar les tropes i recuperar la ciutat de Jaffa, en mans de Saladí. No va necessitar arriscar-se a mostrar el rostre; el seu emblema representava la seva força. El que diferenciarà aquests nous emblemes a partir de la seva formació serà la definició a partir de tres característiques fonamentals: el seu suport serà gairebé sempre un escut, esdevindran hereditaris (representant el llinatge o la terra) i presentaran un cromatisme sotmès a unes regles determinades.

A principi del segle XIII la noblesa europea occidental ja havia adoptat l’ús d’aquests escuts d’armes, que s’estengué a les comunitats civils i religioses i a altres classes socials. Assistirem a una progressiva socialització de l’ús dels blasons sobretot a partir dels torneigs pel que fa a la petita i mitjana noblesa, però també a altres classes socials. Al llarg del segle XIII i sobretot durant el segle XIV apareixeran les armories associades al món de la pagesia, si bé esdevindran fonamentalment marques de pertinença, més individuals que no pas familiars, a diferència de les associades als burgesos, menestrals i a l’estament eclesiàstic, constatant que, més enllà de la funció de reconeixement, les armories esdevingueren autèntiques marques de propietat. Fins al segle XV, malgrat alguns intents de regulació, encara existirà la lliure adopció pel que fa a l’adquisició dels blasons, però cap a finals de segle, amb les concessions, es limitaria el seu ús alhora que esdevindria una important font d’ingressos.

Les primeres armories femenines apareixen, derivades de segells, a la segona meitat del segle XII, i pertanyen a l’alta noblesa, generalitzant-se el seu ús a partir del segle següent. Són blasons, però, relacionats amb els del pare o del marit, sovint associats en un sol escut, a base d’un partit, o en dos escuts acoblats. Aquest és el cas de l’escut de la reina Elisenda de Montcada llegat a la comunitat de clarisses del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, que presenta per una banda els pans o besants del llinatge dels Montcada i per l’altra les franges de la corona d’Aragó.

Els canvis en l’art de la guerra a partir de la meitat del segle XIV produïts per la desaparició progressiva de l’escut com a arma defensiva, el perfeccionament de les armadures i la creixent superioritat de l’infant per sobre el cavaller començaren a relegar la presència dels blasons lluny del camp de batalla, als torneigs, on la figura de l’escut començaria a cedir a favor de la cimera, el guarniment que es posava sobre l’elm. És en aquest context on agafarà més importància la figura de l’herald com a coneixedor dels diversos escuts d’armes –tant en torneigs com al camp de batalla– que quedaven recollits en els tractats coneguts com armorials. La pervivència de les armories fins als nostres dies, més enllà del seu testimoni inequívoc d’un passat recent, ens permet reflexionar al monestir sobre l’origen de molts dels llinatges vinculats a la història del cenobi. Us encomano a cercar la seva presència al claustre; no us en penedireu!

Enric M. Puga