El blog del museu
Títol
La cultura popular i la bruixeria
Created date
Introducció
Analitzem el fenomen de la bruixeria com a punt d'inflexió i fractura de civilització de la cultura popular europea.
A finals de l’edat mitjana, els coneixements de la fisiologia del cos humà, el diagnòstic i el tractament de les malalties es derivaven d’una tradició clàssica –en la dialèctica entre Hipòcrates (s. VI aC) i Galè (s. II dC)- que, recuperada pels àrabs de l’est i el sud del Mediterrani, penetrà a les facultats de medicina de les principals universitats europees, emergents ja al s. XIII. Aquest nou coneixement impartit a les universitats entraria en pugna amb l’esquema del cos social d’una cultura popular en vies de retrocés, on la dona, sobretot a l’ambient rural, era la dipositària i la transmissora d’un saber, que entraria en contrast incipient amb la nova realitat racional de les universitats urbanes. Aquesta cultura popular pseudo-pagana i supersticiosa seria atacada pel cristianisme de la reforma i el protestantisme però també per una societat en vies de racionalització que gesta en el seu desenvolupament la figura del jo que havia sorgit ja al segle XII en ambients de d’elit cultural. En aquest context assistirem al naixement d’un fenomen de fractura de civilització que definirà l’imaginari col·lectiu posterior i que, si bé no en exclusiva –per evitar caure en reduccionismes ideològics– és innegable la naturalesa eminentment femenina que el definirà.
La història de l’anomenada caça de bruixes europea, emmarcada dins la història de les mentalitats, és indissociable del fenomen d’una persecució que, iniciada al segle XV –amb episodis d’autèntica psicosi col·lectiva entre 1560-1520–, s’allargaria fins ben entrat el segle XVIII. La cultura popular integrava nombroses creences considerades màgiques en la seva lluita per la supervivència. Quan els europeus de finals de l’edat mitjana es referien al terme “bruixeria” consideraven dos tipus de manifestacions: l’una, la màgia nociva, el maleficium, l’objectiu de la qual era provocar el mal als altres, representada per la bruixa rural; l’altra, la màgia blanca, que tenia com a finalitat generar algun benefici, bé per guarir algun malalt, augmentar la productivitat o protegir dels infortunis, representada per la fetillera o el bruixot. No deixa de ser significatiu el fet com la bruixa rural s’identifica més amb la població marginal: dones vídues, estrangeres o velles, en contraposició amb una bruixeria urbana associada més a una classe mitja emergent.
Les manifestacions de bruixeria tenien com a objectiu el domini de la natura i el cos humà, però l’element que condemnaria aquest tipus de costums arrelats a l’imaginari col·lectiu europeu seria component intel·lectual clau en l’esdevenir del posterior procés inquisitorial: la idea del pacte explícit de les bruixes amb el diable, segellat mitjançant un aquelarre on s’invertia el cerimonial ritual cristià, amb relacions sexuals estèrils i una marca oculta al cos de la bruixa. Aquesta vinculació de màgia i allò demoníac que s’esbossa tímidament en el testimoni d’alguns teòlegs del s. IV s’oficialitza a la butlla Super illius specula (1326) del Papa Joan XII (1316-1334), on es definirà l’amenaça de la bruixeria en tant que pràctica subversiva de la societat, i, com a tal, repressiva. Es comença a esbossar el perill de l’heretgia. Una nova butlla del papa Innocenci VIII (1484-1492), la Summis desiderantis affectibus (1484) sancionaria la caça de bruixes dels inquisidors dominics Heirich Institor i Jakob Srenger (1436-1495), qui escriurien la primera i l’obra més influent sobre el tema, el Malleus Maleficarum (1486), que coneixeria 39 edicions fins el 1669, en paral·lel amb la Demonomania de les Bruixes, de Jean Bodin.
La figura de la vella camperola, vídua i marginada la feia més vulnerable a unes acusacions que, més enllà del component cultural, també tenien un tarannà polític (quan s’acusaven les dones d’un partit rival) o econòmic (derivat de conflictes per herències). La lluita contra la bruixeria esdevenia la lluita contra la superstició de les classes baixes, on en la dialèctica entre la cultura sàvia i la cultura popular, les bruixes esdevenien el boc expiatori dels mals de l’època. No deixa de ser curiós com la visió dels tribunals inquisitorials posarà més èmfasi en cristianitzar aquest sector de població que no pas en eliminar-lo, com sí faran els tribunals civils que les jutjaran; la totalitat d’aquests processos s’emmarcaran, a més, dins el món rural i no l’urbà.
Al segle XVII les inquietuds intel·lectuals experimentaren una transformació notable arrel de la revolució científica i la difusió de l’escepticisme cartesià, i irònicament la voluntat racional –en una de les seves múltiples accepcions aplicades– que originà la persecució fou la mateixa que contribuí a la seva decadència. La caça de bruixes revela una profunda esquerda en l’evolució de la civilització europea que sembla traduir un moviment de divergència entre la cultura cristiana integrada a l’esquema del cos social d’una cultura popular en vies de retrocés.
Els reformadors s’oposaven amb intensitat a certes formes de religiositat popular tals com les representacions de temàtica religiosa (misteris i miracles) i sobretot les festes religioses, però també a elements de la cultura popular com el carnestoltes i les festes que se’n derivaven, criticades des d’un discurs moral. Es produí una reforma de la cultura popular, de la qual la caça de bruixes n’és l’exponent més paradigmàtic.
Enric M. Puga