La mina del monestir

Els efectes indefugibles d’un canvi climàtic que s’accentua davant la complicitat de governs i grans empreses han agreujat els desequilibris intrínsecs d’una societat que haurà de fer front a una nova realitat on els episodis d’alerta extrema es consolidaran com una trista tendència. En aquesta línia, lluny del victimisme quiescent, però també del negacionisme més reaccionari, la conscienciació, la prevenció i l’adaptació a aquest nou paradigma definirà els eixos d’un futur que, en cas de no reaccionar a temps, corre el risc de caure en una distopia pel control dels recursos naturals. En aquest context, el recurs més important és l’aigua potable i, el seu accés, un dret humà essencial per a la vida, però malauradament no a l’abast de tothom, perquè l'Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que més de 1.100 milions de persones no tenen accés a una aigua potable segura. És irònic que, si bé el 70% de la superfície del planeta està coberta d’aigua, només un 3% es calcula que és aigua dolça, i, d’aquest percentatge, només l’1% és de fàcil accés i apta per al consum humà, que és la que es troba als rius, als llacs, les deus i el vapor d’aigua de l’atmosfera. No tota l’aigua dolça és potable, la gran majoria resta emmagatzemada a les glaceres o a la capa freàtica i necessita un tractament i una depuració prèvia que no sempre es pot assolir. Com veiem, és un recurs tant limitat com imprescindible pel desenvolupament de la vida, però fins i tot un accés relativament fàcil no està exempt d’episodis que comencen a ser més habituals del que haurien de ser-ho, com la sequera actual que està afectant el país, la més llarga mai registrada a Catalunya.

És per això que el passat 2 de febrer, el govern, amb la de la publicació del decret al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC), va decretar l’entrada en la fase d'emergència del Pla Especial de Sequera del sistema Ter Llobregat, que inclou 202 municipis de les conques internes i afecta sis milions d'habitants. Les restriccions, aplicades un cop les reserves fluvials s’han situat per sota dels 100 hm³ de la seva capacitat (un 16% del seu total), impliquen una reducció del consum i, en alguns casos, la prohibició de l’ús de l’aigua potable de via en el reg de zones verdes, jardins botànics i horts urbans. Per evitar la degradació d’aquests espais, sempre que sigui possible, el plec preveu la possibilitat del reg amb aigua freàtica o regenerada. Com afecta aquesta mesura el monestir de Pedralbes? Com pot el museu mantenir la bassa de l’hort medieval, els cultius, el sortidor del claustre i la font de l’àngel? És, de fet, gràcies a la raó principal per la qual la Reina Elisenda de Montcada va decidir triar l’emplaçament del cenobi quan el va fundar l’any 1326: l’accés a una mina d’aigua subterrània fora del complex i ubicada a la muntanya de Sant Pere Màrtir, molt a prop de la pedrera de pedra blanca que va originar la toponímia de Pedralbes, del llatí petras albas.

Abans de la fundació, la reina es va assegurar l’abastiment d’aigua per a la comunitat de monges que hi viuria mitjançant la compra de la meitat de la mina a Guillem de Sarrià, propietari del terreny. L’any 1335, sor Sobirana d’Olzet, la primera abadessa del monestir, va formalitzar la plena propietat que encara conserven avui dia. Més enllà de la necessitat de proveir el monestir per a la seva subsistència i ser necessària per a la gestió dels horts i les vinyes del cenobi, l’aigua també tenia un paper simbòlic pel cristianisme. Com a element primigeni és el símbol de la purificació física i espiritual, profana i sagrada, clau en el ritual del baptisme, però alhora també és símbol d’abundància i renovació. Representa l’origen de la vida a la terra, la font de la vida, de la creació, i es considera, per tant, un principi eminentment femení en tarannà amb l’essència i la influència que ha exercit el monestir al llarg de la seva història. Quina és, però, la relació del cenobi amb l’aigua de la mina que va beneir la seva fundació? Com s’organitzava el seu recorregut? Com ha sobreviscut fins a l’actualitat?

La mina, coneguda com la mina de les monges, s’abasteix d’aigua freàtica, que és la que s’emmagatzema al subsòl resultat de les filtracions de pluja, per sota el mantell freàtic, on el nivell de pressió de l’aigua és igual a la pressió atmosfèrica. És, per tant, un recurs renovable, però més susceptible de ser permeable a la contaminació. Gràcies a la documentació i a l’arqueologia podem traçar tot el complex sistema hidràulic que feia possible portar tota l’aigua de la mina al monestir, l’essència del qual s’ha conservat, amb adaptacions, fins avui dia. El seu manteniment requeria intervencions constants per aprofitar la pressió necessària que oferien les diferents cotes de terreny per on passaven les canalitzacions. Els llibres de comptes, plànols i diversos treballs conservats sota l’epígraf “guia de les ayguas”, del 1682 i del 1764-1766 són testimoni d’aquestes intervencions. L’aigua subterrània de la mina era conduïda a través d’una canalització fins a arribar al monestir, previ pas per un distribuïdor, conegut com a “caseta de l’aigua”, que permetia l’accés a l’interior de la mina. Aquest pas, protegit per una petita construcció de coberta amb volta, va ser, de fet, accessible a peu fins als anys 60 del segle XX, però va desaparèixer del tot amb la urbanització de la zona per a la construcció de les Rondes durant les obres prèvies a les Olimpíades del 1992. Aquesta etapa també va comportar la desaparició o alteració d’altres elements històrics de la canalització original. El distribuïdor d’aigua, a un metre de fondària, canalitzava l’aigua de la mina al monestir i cap a propietats veïnes que, per conveni amb la comunitat, encara segueixen tenint accés a part de l’aigua avui dia.

Un cop l’aigua arribava al monestir es recollia a la “caseta del Conducto principal de les Aygues”, ubicada a la part interna de la muralla del monestir. Circulava per un conducte, en part soterrat, a 8 pams de fondària, i un cop travessada la porta de l’hort gran (anomenat de les Corts), anava a parar a un “jub” –una arqueta o petit dipòsit de vegades soterrat– des d’on saltava al pati o celobert de la cuina i al safareig per rentar. En aquest punt queia cap a un espirall i es bifurcava en el “Repartidor de les Aigües del sortidor del claustre i de la cuina gran” des d’on es dividia en dos ramals: el primer abastia principalment els safareigs del claustre dels gats, la infermeria, la cuina de la infermeria i desembocava a l’hort petit, mentre que el segon, passant primer per la cuina, es distribuïa pel refetor, la font de l’àngel i el sortidor central del claustre, per després passar per l’herbolari, les procures i el celler i anar a parar també a l’hort petit. Com veiem, tots dos ramals desembocaven a l’hort petit, concretament a la bassa on s’utilitzava l’aigua per regar i que avui dia, gràcies al projecte de recuperació de l’hort medieval, encara segueix exercint la mateixa funció. 

Des de la bassa de l’hort, i a causa del desnivell del terra i per acció de la gravetat, l’aigua es distribuïa per la xarxa de séquies i fibles i es repartia pels carrers de terra que s’havien de construir i mantenir. Es tractava d’un sistema de rec per inundació que es manté intacte avui dia: quan cal regar, s’han d’obrir i tancar les comportes de ferro i controlar els taps ceràmics dels canals, que es recobreixen amb un drap de tela impermeabilitzada.

Si bé l’explotació de la mina cobria gran part de les necessitats de la comunitat de monges, el monestir tenia altres mitjans addicionals per obtenir aigua, com l’ús de diverses cisternes o pous. A les procures, abans de l’accés a l’hort encara es conserva una cisterna construïda al segle XV, accessible a través d’una escala, a la qual la comunitat acudia per recollir l’aigua, que també es podia recollir amb un cubell que es pujava amb corriola des del pou.

La importància de tot aquest sistema hidràulic que hem esbossat radica en la seva persistència en el temps i que hagi arribat en gran part intacte fins al dia d’avui, fet que s’ha pogut contrastar amb les dades aportades per la documentació del segle XVII i els treballs arqueològics. Les necessitats constants de la comunitat de monges clarisses al llarg de tota la història han fet que l’explotació hídrica de la mina s’adaptés contínuament a la tecnologia de l’època. A finals del segle XIX, la necessitat d’aigua va portar la comunitat a cercar-la a través d’un pou que es va obrir a l’hort petit que primer es va utilitzar mitjançant el sistema tradicional manual de pouar l’aigua amb galledes mitjançant cordes i politja i que posteriorment es va electrificar amb un primer motor que bombava l’aigua i que finalment es va canviar per un de més modern. Fa uns anys es va tornar a posar en marxa aquest pou dins un projecte més general de reparació del vell sistema d’aigües per a usos de la comunitat on també es va posar en relleu la necessitat de tornar a recuperar l’autosuficiència per la recuperació de l’hort petit, després de procurar un complex sistema de tractament de tota aquesta aigua.

D’aquesta manera, l’aigua de la mina que històricament ha abastit el monestir i que ara torna a regar l’hort petit i que omple el sortidor central de la font del claustre i la font de l’àngel és aigua de quilòmetre zero que afavoreix la sostenibilitat i el consum responsable, atès que el seu origen és freàtic i no forma part de la xarxa de la ciutat. És, per tant, un recurs hídric alternatiu de proximitat, abundant i de qualitat que cobreix tota la demanda hídrica del monestir i respecta el decret de sequera.

Enric M. Puga