El blog del museu
Títol
Individualisme a l'edat mitjana
Created date
Introducció
Aprofundim en el concepte de la identitat personal a l'edat mitjana a partir d'un grafit medieval a la capella de Sant Miquel.
La recent reobertura al públic de la capella de Sant Miquel ha permès recuperar un dels conjunts pictòrics més excepcionals de la pintura gòtica al territori català, i amb ella reivindicar l’interès per la conservació del patrimoni cultural.
Al marge de la importància de la capella i gràcies a la tasca de recuperació que inicià al segle XIX sor Eulària Anzizu destaca dins el conjunt una singular inscripció en català antic entre els sants Francesc i Clara amb un missatge prou evocador: “No m’oblidi/ digui-li a Joan/ a quatre de setembre de 1415”. Superat el debat de la seva autenticitat, contrastada al segle XV, i transcendint l’esfera del vandalisme romàntic, aquesta súplica al·legòrica permet incidir breument sobre un dels conceptes més difícils de considerar quan es reflexiona sobre la vida quotidiana a l’edat mitjana: la noció de la identitat, de l’individualisme. Si entenem aquest com a la reafirmació del jo davant la comunitat que l’envolta, per apropar-nos a la realitat que es tenia a l’edat mitjana s’ha de transcendir el prejudici contemporani per jutjar-ho. Què motivà l’autora per escriure aquest missatge? Es tractava d’un missatge intemporal o efímer? Per què voldria deixar-ne constància i què pretenia aconseguir?
A les darreries de l’edat mitjana, es recull el llegat cultural dels tres segles anteriors que culminaria amb l’humanisme italià del Renaixement dels segles XIV-XV i la revaloració que faria de la relació entre l’home i Déu, amb la irrupció de l’individualisme. A l’antiguitat clàssica no existia, en principi, la consciència personal entesa avui dia i no és fins a la consolidació del cristianisme i el vincle que aquest crea amb la comunitat quan comença a sorgir tímidament aquesta necessitat de la reafirmació personal. L’home medieval cercava la integració al grup a què pertanyia i només és capaç de prendre consciència de si mateix, de la seva individualitat, dins la seva societat. D’aquesta manera, els processos de l’autoafirmació de la personalitat i la presa de consciència del propi aïllament, malgrat ser diferents, estaran estretament relacionats.
Era un context on no podia haver-hi llibertat sense transcendir l’esfera de la comunitat; l’home no es veia a si mateix com una personalitat autònoma sinó com a membre d’una comunitat en el marc de la qual havia de desenvolupar el seu paper. La llibertat personal entesa avui dia no existia en tant que la redempció i la plena realització de l’home només eren possibles al més enllà i és justament a través de la percepció que es tenia de la mort on veiem l’inici del procés de la presa de consciència d’un mateix.
A l’imaginari col·lectiu medieval, quan una persona moria la valoració de la seva vida es posposava fins al judici final, on es feia el veredicte de l’ànima, amb la qual cosa s'establia un interval de temps indeterminat entre la mort de l’individu i el judici dels seus actes, en què totes les ànimes, conjuntes, restaven a l’espera. A finals de l’edat mitjana però, és quan es produeix la ruptura amb l’aparició d’una nova concepció del judici de l’ànima amb la necessitat del difunt d’autoafirmar-se en el moment mateix de la pròpia mort, el trànsit a la qual determinarà la singularitat de l’individu. La mort, així, es converteix en el moment en què l’home pren consciència de si mateix i una conseqüència directa és la proliferació de les efígies individualitzades, com la que la reina Elisenda presenta al claustre i l’església del monestir.
La interpretació que la biografia humana acaba després de la mort de l’individu no seria símptoma de l’aparició d’una nova individualitat europea sinó conseqüència de la consciència que de si mateixa ja tenia la societat medieval. Les dues concepcions, la del judici individual i el judici col·lectiu coexistirien igualment de manera paradoxal en l’imaginari medieval. Sorgirà una nova espiritualitat religiosa i una nova percepció de l’esdevenir personal, que reformes com el Cister i sobretot els ordes mendicants com el franciscanisme testimoniaran des dels seus àmbits.
És gràcies al seu testimoni, de fet, que neix a l’occident europeu una inquietud de l’individu per reafirmar-se, encara dins la col·lectivitat, però també en ell mateix, i sense aquest canvi de percepció no es pot entendre la inscripció que trobem en mig dels sants pares del franciscanisme. Si bé és cert que segurament en el moment del grafit la capella ja no seria un lloc de culte, qui millor que els Sants per fer d’intercessors i universalitzar no només el contingut del missatge, sinó el procés que ha portat fins a prendre consciència del mateix?
Enric M. Puga