El blog del museu
Títol
L'unicorn i el monestir
Created date
Introducció
Una breu reflexió entre el mite de l'unicorn i el monestir de Pedralbes. Què tenen en comú?
L’unicorn, un dels éssers més omnipresents en la literatura universal, es caracteritza per ser un animal esplendorós en forma de cavall o de boc blanc amb una banya recta al front. L’aura de misticisme que envolta la seva figura és tan important que la fascinació per la seva suposada existència arriba fins pràcticament el segle XIX, més enllà del seu interès literari. Símbol de força, puresa, castedat i riquesa, és també una figura molt recurrent a les armories medievals, on es representa amb barba de boc, peus forcats i cua de lleó. Quin és, però, l’origen d’aquest fastuós animal? I què té a veure amb la història del monestir?
Conegut probablement per les civilitzacions de la vall de l’Indus i plasmat a les primeres representacions artístiques de Mesopotàmia, apareix també a mites de llocs tan remots com la Xina o l’Índia. Els primers testimonis, però, de la seva irrupció a les fonts escrites a l’occident europeu els trobem amb l’historiador i metge grec Ctèsies de Cnidos al segle V aC a l’obra Indica, que recull el coneixement fantàstic que es tenia sobre l’Índia a la cort persa on hi residia. Ctèsies descriu un animal semblant a un ase salvatge però tan o més gran que un cavall, amb el cos blanc, el cap porpra i ulls blaus, proveït d’una banya al front (del grec monokerōs) d’un colze de llarg, de colors blanc a la base, negre a la part del mig i vermell a la punta. El corn, al que atribuïa propietats terapèutiques, es feia servir per fer copes que immunitzaven aquell qui les bevia contra els verins, les convulsions o fins i tot l’epilèpsia. L’animal, que presumiblement s’inspiraria en el rinoceront o ase salvatge indis, i sobretot les qualitats del seu corn, despertaren una fascinació única a l’occident europeu, tal com recollirà l’imaginari col·lectiu posterior que acabarà per donar forma al mite.
Al segle I, Plini el Vell, al llibre VIII de la seva monumental Historia Natural, descriu una bèstia anomenada monoceros (amb un sol corn, al qual també esmenta com unicornis) que era tan ferotge que no es pot capturar viva i que tenia cap de cérvol, peus d'elefant i cua de senglar, mentre que la resta del cos era com la d’un cavall. Feia un soroll profund i la seva única banya prominent al bell mig del seu front era negra i de dues colzades de llarg. Llegat de l’antiguitat, no serà fins a aparèixer al Physiologus, un tractat anònim grec compost entre els segles II i IV, que el mite transcendirà a l’esfera simbòlica per l’assimilació amb Crist i la Verge. La importància d’aquest tractat de forta influència gnòstica, que recull descripcions d'animals, ocells, i criatures fantàstiques, pedres i plantes, amb un clar contingut moral, és per les variacions i traduccions que tindrà al llatí posteriorment i que difondran la llegenda associada al cristianisme. Descriu l’unicorn com a ésser petit amb un corn al cap i que per la seva naturalesa salvatge només es pot caçar mitjançant paranys, com la presència d’una verge. En veure’n una, l’unicorn salta a la seva falda, moment en que se'l pot fer presoner.
Seguint aquesta línia, la introducció de l’unicorn a l’esfera simbòlica medieval es produirà a partir d’autors com Gregori el Magne, a les Moralia (s. VII), Isidor de Sevilla, a les Etimologies (s. VIII), Beda el Venerable amb els Comentaris dels Salmes (s. VII-VIII) o Ràban Maur a l’enciclopèdia De rerum naturis (S. VIII-IX) que, entre molts d’altres, donaran forma al mite en aquest context. Paral·lelament, les traduccions gregues de l’Antic Testament identificaren el re’em, una bèstia robusta, fastuosa i banyuda (probablement un ur o un bou salvatge) amb el nom de monokeros (d’un sol corn), que es traduiria després al llatí com a unicornus a la versió de la Vulgata de la Bíblia de finals del segle IV i perduraria a l’imaginari medieval en tant que encarnació de Crist en el si de la Verge Maria.
A partir del segle XII trobem la figura de l’unicorn plenament consolidada en els bestiaris, tractats didàctics i morals que alternaven la presència d’animals reals i imaginaris, amb una clara inspiració al Physiologus. Els bestiaris esdevenen un testimoni unívoc de l’imaginari col·lectiu medieval perquè són un recull de coneixements d’història natural alhora que representen al·legories dels vicis i les virtuts de la conducta humana relacionats amb Jesucrist i el dimoni. És en aquests bestiaris i sobretot en les seves múltiples representacions artístiques, comuns a tot l’occident medieval europeu, on es perpetuen les propietats màgiques dels corns dels unicorns que ja havíem vist des de Ctèsies i que formaran part de la simbologia cristològica. Amb aquests tractats assistim a la consolidació de l’al·lusió de la passió de Crist i el símbol de puresa i castedat associat a la figura de l’unicorn; és a dir, a la sexualitat sublimada a la castedat. El fet de considerar l’unicorn com a representació de Crist oferia també la interpretació de la Verge Maria com a la donzella que amansia la bèstia per ser capturada. En aquest sentit la captura de l’unicorn esdevindria la representació simbòlica del misteri de l’encarnació. En molts bestiaris, l’unicorn tenia la facultat de purificar les aigües que havia emmetzinat una serp, animal associat al diable. Així, l’unicorn esdevenia un element més del binomi entre el cel i l’infern.
Seria, però, un error suposar que l’única analogia que té l’unicorn a la literatura i art medievals és en referència a Crist. Paral·lelament a l’assimilació de la caça mítica de l’unicorn com a representació de la reencarnació de Jesús al ventre de la Verge trobem una altra tradició present a la Llegenda Àuria (s. XIII), una col·lecció de vides de sants i llegendes pietoses, obra de Iacopo da Varazze, composta entre els anys 1260 i 1266. En ella, l’autor interpreta l’unicorn com a la figura de la mort, que contínuament persegueix l’home per apoderar-se d’ell. A més d’aquesta interpretació, l’animal també és present en la poesia trobadoresca, associat a l’esfera amorosa. Trobadors com el comte Thibaut IV de Champagne (1201-1253) relacionen l’unicorn amb el poeta que contempla i queda amansat per l’amor de la dama, la donzella verge, en una doble al·legoria a la seva estimada i la Verge Maria. L’unicorn, com veiem, representa la redempció, la castedat i la puresa, però també se l’identifica amb la riquesa, sobretot en relació a la mitologia grega amb la història d’Amalthea, nodrissa de Zeus, assimilada a una cabra en algunes versions. Amalthea tenia un sol corn al front que, un cop esquerdat, esdevé la cornucòpia o corn de l’abundància, símbol de riquesa, exuberància i natura, en tant que tenia el poder de concedir desitjos. Se la representava plena de fruites, flors o riqueses i monedes.
Més enllà del simbolisme al·legòric, la creença en l’existència de l’unicorn feu que el seu corn es veiés com un alexifàrmac, és a dir, un antídot contra els verins i les malalties i era, per tant, un objecte de cobdícia molt preuat per les elits medievals. Trobem mencionades diverses banyes d’unicorn als inventaris de tresors d’esglésies i cases reials europees, si bé la majoria que han perdurat fins l’actualitat, com els de l’abadia de Saint-Denis o el del tresor de la catedral de Sant Marc de Venècia, són en el fons ullals de narval mascle, una espècie àrtica de cetaci. Els ullals de narval tenen la peculiaritat i la desgràcia de coincidir a la perfecció amb la descripció tradicional de la banya de l’unicorn, per això durant segles varen ser caçats al mar Bàltic i a la Mar del Nord. No només se n’aprofitava la banya, però, a la que també s’atribuïen propietats afrodisíaques i per prolongar la joventut si es consumia en pols. Les botes fetes amb cuir de la pell d’unicorn suposadament atorgaven salut i preservaven el seu portador d’epidèmies com la lepra, que també podia ser guarida amb el fetge d’aquest animal.
Seguint amb l’advocació mariana de relacionar l’unicorn amb la Verge Maria o per extensió la dama dels trobadors, a partir dels segles XV i XVI es difonen les pintures i tapissos al nord d'Europa que inclouen a l'unicorn juntament amb alguns símbols de virginitat i castedat mariana com l'hortus conclusus o jardí tancat. Es tracta d’un tema pictòric d’art cristià gòtic, on hi figuren la Verge i el Nen asseguts en un jardí clausurat, bucòlic, en plena floració, sovint amb la presència d’animals. És la representació en essència d’un jardí medieval, relacionat sobretot amb els monestirs i convents. En aquesta línia trobem al segle XV els famosos tapissos de La dama i l'unicorn (La Dame à la licorne) de París, un cicle de tapissos flamencs de simbologia amorosa, teixits amb llana i seda, considerats una de les obres més grans de l’art medieval europeu. Posteriors obres també evidenciaran una al·legoria del matrimoni representat en la figura de l’animal fantàstic que a l’humanisme s’associarà a l’amor cast i la fidelitat del matrimoni.
L’interès per la figura de l’unicorn es renovà al segle XIX amb el Romanticisme, en paral·lel a l’època que n'incentivà el seu apogeu, sobretot pel que fa a la pintura simbolista, i avui dia encara perdura el seu misticisme, relacionat sobretot amb relats de literatura fantàstica. Quina relació té, però, amb la història del monestir de Pedralbes?
Ens situem al segle XIV, amb el rei Joan I el caçador (1350-1396), besnét de Jaume II el Just (1267-1327), marit d’Elisenda de Montcada, fundadora del monestir. El medievalista Antoni Rubió i Lluch al segon volum de Documents per la història de la cultura catalana medieval (1907-21) recull un document datat el 29 d’octubre del 1377 on el mateix rei demana l’obtenció d’una banya d’unicorn “blanca com l'ivori i enrotllada com el sucre recargolat i del gruix de l'asta d'una llança o més, llarga i amb la punta aguda”, suposadament en possessió del monestir de Pedralbes:
“Entes havem que a Pedralbes ha una banya d unicorn, perque us manam que y anets e que en tot cas la hajats, si trobats que d unicorn es; e si ho es, deu esser blanca axi con vori, e enredortada a semblança de çucre cordellat, e de la gruxa d’ una asta de clavi o pus, e longa e aguda al cap”.
En aquesta línia, Josep Maria Roca, historiador, metge i erudit, el 1929 recull a Johan I y les supersticions com el rei, de naturalesa malaltissa, fa la petició:
“Considerada com un tresor per les seves virtuts extraordinàries, la banya d’unicorn algunes vegades per part dels seus benaurats possehidors fou objecte, ja sia com última voluntat, y, en vida, com penyora d’agrahiment per deslliurança, sanitat, victoria, paternitat, etc., de dexes pietoses a santuaris, ermitatges y altres devotes, en los quals devien estimarla molt més qu’una llantia de Damàs o un esmalt de Limoges, y quasi tant com una reliquia santa. Los monestirs de Pedralbes y de Roncesvalls, qui tenien gran predicament en ses respectives nacions, n’eren guardadors de sengles banyes d’unicorn, y Johan I, al saberho, treballà de ferm per a copsarles, sobretot la de Navarra, car l’obtenció de la del monestir de Pedralbes fou més planera per estar íntimament lligat aquell cenobi ab la casa reyal d’Aragó.”
Què se’n feu, finalment, de la banya? Què hi feia al monestir? Malauradament, més enllà d’aquesta referència a Pedralbes no es conserva, a l’arxiu del monestir, cap document que faci esment a la preuada banya d’unicorn que tant anhelava Joan, però ens serveix com a testimoni inequívoc de la devoció d’una època que no deixa de fascinar. I com a homenatge, què millor que completar els reptes que ofereix el joc de pistes del secret del testament de la reina Elisenda, el missatge ocult de la qual, en un exercici de narració fictícia, resol el binomi entre l’unicorn i el reial monestir de Santa Maria de Pedralbes.
Enric M. Puga