Donar nou valor als testimonis materials que configuren la història de la comunitat de clarisses de Pedralbes per preservar-los i llegar-los a les generacions futures va ser una mostra més de l’amor a la pàtria que va mostrar sor Eulària Anzizu quan, l’any 1902, va crear el primer museu del monestir.
En el context de la restauració monumental de Pedralbes, duta a terme al final del segle XIX sota el guiatge de sor Eulària, poetessa, arxivera i historiadora del monestir i una dona de la Renaixença, hem d’entendre la concepció del petit museu de la cel·la de l’Àngel de la Guarda, a les claraboies del monestir.
La voluntat que va moure sor Eulària a recopilar un conjunt d’objectes litúrgics, de devoció, artístics, quotidians i, en aquell moment, probablement fora d’ús de la comunitat, no va ser cap altra que intentar preservar un patrimoni representatiu de la pròpia història. Entre altres aspectes, les exposicions d’art que s’anaven celebrant a Barcelona donaren a conèixer el patrimoni de Pedralbes, i les especulacions a l’entorn dels objectes artístics reclamaven de protegir-los.
No era un museu didàctic sinó acumulatiu, i va néixer en el marc de la creació dels principals museus diocesans de Catalunya.
El darrer pis de la infermeria, que arribà al segle XIX compartimentat en nombroses cel·les privades, passà a allotjar, l’any 1902, la primera recopilació de peces del convent amb una voluntat expositiva. Aquesta exposició, promoguda per sor Eulària Anzizu, va ser el germen de l’actual Museu del Reial Monestir de Pedralbes.
La cel·la de l’Àngel de la Guarda, com s’anomenava a finals del segle XIX, formava part de les claraboies, un espai arquitectònic realitzat a la segona meitat del segle xvi on, amb el temps, s’anaren edificant petites cel·les de dia. L’espai que ocupava la cel·la de l’Àngel de la Guarda, avui desaparegut en part, era una estança amb alcova que, per les fotografies conservades, no disposava de cap tipus de decoració, a diferència de les cel·les veïnes, amb voltes decorades i mènsules dels segles XVI i XVII. Potser va ser bastida a finals del segle XIX en el context de les reformes arquitectòniques promogudes per la mateixa sor Eulària Anzizu per ubicar-hi, de bell nou, el petit museu de les claraboies.
El museu de les claraboies era un espai reservat a la comunitat i a les visites restringides. L’any 1946, bona part del seu contingut va ser reubicat a la sala capitular, i juntament amb la capella de Sant Miquel i una petita part del claustre, l’any 1949 s’obria al públic un diumenge al mes.