Els límits del cenobi

(1327-1346)

La regla de les clarisses imposava una estricta clausura a les religioses, cosa que obligava a disposar de personal de servei tant religiós com laic. Per això els límits del cenobi no se circumscrivien al monestir femení estrictament, sinó que incloïen altres dependències que allotjaven frares i capellans i servents laics. L’església era el partió entre aquests dos mons que conformaven Pedralbes.

Atès que a les monges no els estava permès oficiar actes litúrgics, la reina va dotar la comunitat per poder mantenir uns frares i uns capellans. Els frares franciscans feien la tasca de consellers espirituals, confessors i procuradors dels béns de les germanes. Aquests frares vivien en un edifici, conegut com el «Conventet», davant del de les monges. Al seu costat, un seguit d’habitatges hostatjaven els capellans encarregats de celebrar els diferents oficis. Uns i altres eren escollits per l’abadessa, a qui havien de retre homenatge. 

El monestir va obtenir, per una permuta amb la seu de Barcelona, la senyoria sobre tot el terme de Sarrià, motiu pel qual tots els detentors de terres del terme havien de reconèixer l’abadessa com a senyora en un acte de vassallatge que es feia a les portes del monestir femení, que simbolitzava el límit de la clausura estricta. La plaça davant l’església era el centre neuràlgic d’aquest petit univers que reproduïa els esquemes del món exterior.

Un dels trets característics de l’actual monestir de Pedralbes és la seva disposició sobre terrasses de terreny a diferents altures. Aquesta realitat física fa que, des d’època fundacional, totes les estructures del monestir s’adaptin de manera singular a aquesta peculiar fesomia topogràfica de la zona.

La necessària adaptació als desnivells del terreny va fer que la disposició de les estructures del monestir requerís una proposta de disseny arquitectònic i un calendari d’obres certament singular. Així, la construcció de les diferents dependències s’adaptà a aquesta topografia, prioritzant el tancament del recinte de clausura. Aquest fet determinà que, en molts casos, les estructures no es donessin per acabades del tot fins molt tard, i que, alhora, no tinguessin una construcció sincrònica. L’emplaçament del monestir en aquesta vessant de la muntanya també respongué a la necessitat d’aprofitar la mina d’aigua propera per a l’abastiment de la comunitat.

D’altra banda, els frares franciscans clergues que feien els serveis litúrgics i d’assistència espiritual de la comunitat, almenys des de 1341, tenien el seu espai al Conventet, un edifici annex al monestir que tenia les dependències articulades a l’entorn d’un claustre amb quatre galeries d’arcs apuntats. El Conventet era com un petit monestir annex al monestir.