La sala del dormitori es projectà en origen com un espai diàfan amb arcs diafragma, coberta a doble vessant i finestres a nivell de sota coberta al mur meridional. Ja des de principis del segle XV, va patir nombroses reformes, com ara l’aixecament del nivell de sòl per aïllar el paviment del fred i la humitat del terreny on s’assenta, i la construcció al segle XVI del sostre de fusta que es veu avui dia amb motiu de la construcció d’un nou nivell destinat a acollir diverses capelles.

Originàriament, l’accés al dormitori es feia per la porta dovellada localitzada a la sala de l’Àngel. Devia ser precisament l’orografia del terreny el factor que condicionà el desenvolupament del dormidor a la planta pis, i tenint en compte que en aquest projecte inicial el primer pis del claustre no estava construït encara, totes les comunicacions entre espais havien de ser interiors. És per això que aquesta porta a la sala de l’Àngel constituïa un dels passos principals del primer nucli del cenobi i permetia la comunicació entre l’església i el dormidor.

Al mur meridional del dormidor, justament per sota del nivell de coberta, hi ha el cos de finestres originals de l’estança. L’estructura d’aquestes finestres, plantejades en origen com unes grans obertures que permetessin il·luminar el dormidor gairebé de forma zenital, va quedar força amagada amb la culminació del segon pis del claustre al segle XVI. La nova teulada va reduir considerablement la quantitat de llum que rebia el dormidor, motiu pel qual es devien obrir finestres al mur septentrional.